Durant le lectura

Cançó I

Llac i lluna,
pantera i sol.
Si avui l'espina,
demà la flor.

Riu i roca,
selva i mar.
El núvol passa.
S'encén el cant.

Ala i tigre,
ombra i cel.
Res no dura:
ni el mal ni el bé. 

Les coses no són permanents, tant si són bones com males, res no dura

Te una antitesi.

La gavina

Un matí de primavera
quan tot sol em passejava
per la vora de la mar
vaig veure, sorpresa blanca,
una gavina que dreta
damunt l'arena mirava,
molt seriosa i un poc trista,
no sé ben bé si la ratlla
immensa de l'horitzó
o els núvols vestits de nata.
A espai m'hi vaig apropar
i ella, llavors, enutjada,
amb passa tranquil.la i àgil
s'allunyà com si pensara
records o una vida nova:
o el cel d'ahir o ser alga.


Un passeig per la platja obsevant una gavina.
Te una personificació 

 La gran fira

És el món una gran fira
plena de llums i soroll,
oberta fa un munt de segles
no se sap per qui ni com.

És divertida a vegades,
quan la coneixes a fons
i aprens a moure’t per ella
sense creure-te-la molt.

Si te la creus vas perdut,
si hi poses molta passió
pensant que és sòlida i justa
i hi domina la raó.

Tota fira és un negoci,
jardí pur de la il.lusió,
paradís de l’espectacle,
de l’engany i el profitós.

N’hem fet del món una inmensa,
on es ven i es compra tot:
la mirada, el bes, la idea,
les venes, el sí i el no.

Parla de lo meravellosa i divertida que és la fira però, ens enganyen perquè és un negoci.

Te un encadenament.

Un núvol creua
el cel d’abril,
un núvol que és 

un bergantí
on un pirata
beu rom i vi
fins que es fa pètal
d’un blanc gesmil
que esdevé foca
que va parint
un gran pallasso
que es desfà en mil
gatets que pixen
un ploure fi.

 Els núvols van canviant en el cel i una persona es imatgina una historia amb personatges que canvien, segons el núvols es transformes.
Te anàfora.



 La nit
 La lluna és un ull
altíssim i blanc
d’un àngel panxut
que va relliscar,

un dia de juny
de fa vint mil anys,

quan jugava al truc
amb Zeus i amb Al.là
a l’ungla assegut
d’un dit de Satan.

Va caure i, perdut,
en el sol trobà
refugi i caliu
i allí es va quedar.

No juga ja al truc,
ni té amb qui parlar.

Quan s’alça , la llum
oculta a l’instant,
grandíssim panxut,
amb el cos alat
i ens mira amb un ull
desert i nevat.

Quan prou s’ha rigut
de nosaltres ja,
les ales recull
i es torna a gitar. 


Te hiperbaton i comparació.
L'autor imagina un origen mitològic de la lluna: És l'ull d'un àngel solitari que va caure d'un dit de Satàn



 L'arbre vell

En la ciutat hi ha una plaça

i en la plaça un arbre vell.

En l'arbre hi ha la tristesa

de saber que és el darrer.

Abans n'hi havia molts d'altres,

ara tan sols queda ell

com un record que s'apaga

entre el ferro i el ciment.

Diuen que volen tallar-lo,

que molesta, que el seu verd

trenca l'estètica pura

dels edificis que té

voltant-lo, voltors altíssims

a punt de menjar-se el cel.

Que al lloc que ocupa podrien

aparcar vint cotxes més.

Que és la casa on s'arreceren

centenars de bruts ocells

que ningú recordaria

si no fos perquè viu ell...

En la ciutat – algú conta –

hi havia fa molt de temps

un arbre gran i molt trist

que se sabia el darrer

i plorava fulles grogues

en la tardor, i a l'hivern

es despullava i cantava

estranyes cançons al vent.

Quan venia primavera

despertava les arrels,

oblidava un poc la pena

i obria el somriure verd

que en estiu era rialla

que et feia sentir-te bé

quan, fugint del sol, entraves

en el cercle tou i fresc

del seu regne que assetjaven

cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.

Ja no he vist ploure mai més.
És la triste historia del darrer arbre d'una ciutat que acaba tallant-se per construir edificis.
Te encadenament, personificació i metàforas.

Cançó I

Hi ha mirades 

que no son ulls,

sinó albes.

Aquell tren

se m'ha endut
de sobte l'aire.



Parla d'una dona que l'enamora.
 Te metàfora.

Capvespre marí
Salten al mar els peixos
color de lluna
per beure a glopets blaus
la llum madura
d’un sol que en el ponent
camina i dubta

si anar-se’n avui a peu
o buscar una diligència de núvols
que a pressa el duga
al llit en què somia
amb neu i pluja.

A l’horitzó, un vaixell
menut com l’ungla
del ditet més petit
passa i saluda
sense pensar que és lluny,
més sol que la una.

L’ombra creix i la platja,
amb la pell bruna,
tanca els ulls.Guarda als llavis
 una flor muda. 

Conta els canvis que es produeixen quan el sol s'amaga en el mar.
Te personificació i hipèrbole.

Les ciutats

Quan es giten de nit, ja fatigades,

les ciutats fan pudor a gasolina.

Tanquen a poc a poc els ulls i amaguen

sota llençols de greix la pell ferida.

Les ciutats tanmateix no dormen. Callen

i esperen amb espant l'aspra embranzida

de cotxes, camions, crits i sabates,

que serà com el gall que obri el nou dia.

Les ciutats estan tristes i gastades,

farcides de soroll, de brutícia.

Són enormes taüts plens de fantasmes

sense cel, ni capvespre, ni migdia.




Parla de les coses negatives de les ciutats, que és tot el contrari del camp o poble.

Te comparació i personificació.

  L'illa

Parla d'una illa imaginaria on  pot trobar a son pare després de morir.
Te metàfora i encadenament.

  Porc

 Cada matí es trasllada a la faena
esbufegant després d’haver resat
una hora amb fruïció en la capella
que es va fer fer al seu jardí privat.

Ferreny i gras, farcit de supèrbía,
baixa del Rolls pegant crits, insultant
el xofer que li n’obri la portella
i entra grunyint en el seu regne: el banc.

Signa papers, dicta cartes, ordena
amb sonor gruny que siguen despatxats
tots els membres del comité d’empresa,
que demanaven un millor jornal.

Telefona després a un seu col.lega,
garrí com ell i com ell malcarat,
per dir-li que anirà a la porquera
climatitzada a la qual acudiran
a la tarda els set porcs de més solera
que es dediquen a la usura i a l’engany
per veure quina és la línia mestra
a seguir per poder incrementar
el control sobre els diners de l’empresa,
és a dir del país i els ciutadans,
sense importar-los mica la pobresa,
la injusticia, el dolor i la fam
que provoquen amb la seua avidesa
de poder absolut, de capitals.

A la nit , satisfet, se’n torna a pressa
cap a casa i després d’un bon sopar
s’agenolla vora el llit, rota i resa
i amb plaer es rebolca en el seu fang. 


Parla d'un home com si fora un porc que treballa com a banquer. És una crítica a la banca que tan sols vol guanyar més diners.
Te metàfora i encadenament.



La pregunta 
Que la vida és un gran dubte, és un conjunt de preguntes sin respostes.
Te anàfora 


Cançó
 L'estima que li té al poeta i cita una frase d'ell que considera molt sensata.
 Te hipèrbaton i encadenament.

La pau 
La importantancia que te la pau en la vida i en el món.
Te una anàfora, metàfora i encadenament.
Parla de lo important que és la pau en la vida i en el món.
Te anàfora 
A tot vent 
Parla d'un cavall galopant a la platja.
Te una comparació i metàfora.


La palmera 
La tristessa que sent per la palmera que ja és antiga, pensant els records de la seua infantessa cuano era mes alta que ell.
Hi ha compraració, encadenament i personificació.

Cançó
Les coses son relatives, ni blanques ni negres.
Te paradoxa i encadenament. 

Mar amb núvols.
 Parla del mar un dia gris de plutja.
Te personificació, paradoxa, aliteració i anàfora.

El somni 
Parla d'un somni feliç i amb pau que va tindre el món però que al final s'acaba
Te al·literació, personificació i encadenament